És el "amb" valencià?

Potser siga esta paraula una de les més polèmiques del nostre territori i la més polititzada. Esta paraula és molt sovint recorrent per a demostrar suposades intrusions als parlars valencians on s'utilitza "en". 

Aleshores, és el "amb" valencià?:

En llatí, la preposició que indicava companyia o instrument era "cum" ('amb'): 

me'n vaig amb l'esclau - discedo cum seruo. 

D'esta preposició va sorgir la castellana "con". Però, com diu el DCVB, la preposició llatina "apud" ('junt a') en el parlar de la Gàl·lia prengué el significat de "cum". `

Este apud evolucionaria de la forma següent:

apud > ab(u)d > ab(d) > ab. 

En francés tenim "avec" que podria provindre de apud + hoc + que (junt açò). Més informació ací https://www.cnrtl.fr/etymologie/avec. 

I esta forma "ab" seria la que es fossilitzaria en la nostra llengua (almenys escrita) i la que tindria una llarguíssima tradició des dels primers textos fins, pràcticament, el segle XIX i XX. 

Ràpidament, la naturalesa d'esta paraula va provocar determinats canvis, i és que una oclusiva bilabial final és difícil de pronunciar en diferents contexts, per exemple darrere d'una altra consonant (ab mi, ab tu). Açò provocaria diferents canvis fonètics que es podrien veure esporàdicament en la llengua escrita.

Este "ab" al segle XIII esdevindria "am" davant de consonants nasals (am mi), labial (am poc) i dental (am tu) i després es generalitzaria. Tenim exemples que, encara que la grandíssima part de les vegades s'escrivia "ab", apareix "am" possiblement per un descuit inconscient de l'escrivà: 

Usatges de Barcelona:

Exemples dels Usatges de Barcelona, tret de Josep Gulsoy

Catedral de València, s. XIII:
En la cornisa es pot apreciar En Pere am Na Maria, sa muller; En Guillem am Na Berenguera, sa muller; En Ramon am Na Dolça, sa muller; En Francesc am Na Ramona, sa muller; En Bernat am Na Floreta, sa muller; En Bertran am Na Berenguera, sa muller; i En Doménec am Na Ramona, sa muller.

Bertra(n) am Na Ber(en)g(ue)la sa mull(er)

La vida de sants roselloneses, s. XIII:

tret de Josep Gulsoy

Llibre de la cort del Justícia de València XIII:

El llibre de cort de justícia de València, 1279-1321: estudi lingüístic Per Maria Angels Diéguez Seguí

Llibre de la cort del Justícia d'Alcoi XIII:

Este fragment escrita per una persona d'origen aragonesa (que cometia moltes errades). Ell escoltaria "am" sense haver-se adonat que era "ab".  

Este canvi no és estrany, la «m» té el mateix punt d'articulació que la «b»: quan fem una «m», la boca la posem igual que la «b», però en la «m» l'aire fuig pel nas, i així facilitem la pronúncia. Passa igual quan de "a(d)" passa a "an": contencion an molts hòmens (llibre jutge, 1150). 

Ara ens trobem amb el paradigma en què es diria "ab ell", però "am tu". Però "am" comença a trobar-se també davant de vocal en diferents textos. 

Però al segle XIV , quan la llengua entra en el seu procés de regularitzacions, es produeix un creuament entre ab + am (ja que se sentia la necessitat de la nasal) i apareix "amb" que entraria en competició amb "ab": "am(b)" ell" i "am tu". Però este "amb" no deixaria de representar-se la majoria de les vegades amb la forma "ab". 

Però al segle XV veem darrere de vocal uns exemples de "amb":

Curial e Güelfa:

http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/amors-de-curial-e-guelfa--0/html/ff66f994-82b1-11df-acc7-002185ce6064_452.htm

Document valencià de 1459 reproduït en el dietari del capella d'Anfòs el Magnànim: 

tret de Josep Gulsoy

Propaladia Per Bartolome de Torres-Naharro (d'Extremadura però va aprendre valencià a València) 1514-17:

Fins i tot tenim en l'any 1292. Archivo Histórico Nacional, Clero, Merced, El Puig, pergamins carpeta número 3194 un "amb" valencià.

Text sencer

ambaqesta (amb aquesta)

Cal recordar que en la revista Avenç, octubre de 1890, Casas i Carbó feia una puntualització ben interessant: ell no va trobar testimonis de "amb" (encara que després sí: https://books.google.es/books?id=GMWrQOzjgXgC&pg=PA37&dq=ab+am+amb&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwiBnNG37ZPqAhWyyYUKHTVeDQgQ6AEwAXoECAIQAg#v=onepage&q=ab%20am%20amb&f=false ) però sí testimonis molt freqüents  de "amdos" "amdues"... en lloc de "abdos" i "abdues" (ab + dental = am), això marcaria quin valor fonètic tenia eixe "ab".

Això li donava la certesa d'un fet que explica molt clarament:

https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/publicaciones/numeros_por_mes.do?idPublicacion=524&anyo=1890

El pas de "am" > "en":

És la forma per excel·lència valenciana, encara que també es diu a les terres de l'Ebre, i també al bloc Oriental: P. Nonell i Mas (Gramàtica de la llenga catalana, Manresa, 1898, p. 236) en trau exemples: "Marieta, quan te casis, / no't casis en cap pages ; / que't farà culli(r) bajoques ; / i't farà lleva(r) a les très" (de Montblanc) de A. Palau i Dulcet).

Calveras (AORLL, I, 166) diu que "en" no es veu clarament fins el segle XVII, quan la llengua comença a perdre l'unitat ortogràfica i dialectalitzar-se. Encara que des del segle XV veem errades com quan Eiximenis diu "quan ab tu es, ab bones paraules... quant en tu es"i ultracorreccions com "qui ab (en lloc de "en") Déu entenen". També es pot veure en el Tirant lo Blanch, Roís de Corella, Torres Naharro... 

Aleshores a partir del XV sabem que la pronuncia "en" començaria a competir amb "am(b)" i es generalitza a València: ab > am(b) > em(b) > en. Cal destacar el testimoni d'un "enb" en Urgell al s.XVI, que seria un pas intermedi. 

Tret de Josep Gulsoy

Com diu Josep Giner, "era una preposició feble, àtona, la vocal més pròpia de l'atonicitat tendia a [e]: ab [an>en]".

En "Coses evengudes en la ciutat y regne de Valencia" en 1585-1629 de Pere Joan Porcar trobem "enb elles", "enb aquell", "enb açò", "enb altre". Òbviament el punt intermedi, on encara conserva la -b abans de vocal.

El pas de "-m" i "-n" és totalment normal. Una paraula acabada en «-m», si va seguida d'una dental, es pronunciarà «-n»: "am tu" > "an tu" i està es podria forma en "-n" es podria generalitzar. Testimoniat dins del País Valencià i en la Galera (per Calveras): "Los peixcava an (h)am". "an" es pot sentir a la Catalunya occidental i en Tàrbena (València).

La Gramàtica Occitana de Loïs Alibèrt registra moltíssimes variants de la preposició "ab", entre elles "en" i les seues variants, alhora que proposa la preposició "amb" per a codificar totes estes variants. 

Gramàtica Occitana de Loïs Alibèrt

Amb açò demostrem que la vacil·lació de "-m" i "-n" és una cosa normal. De fet quan diem "vens en mi", pronunciem "vens em mi". També el pas a > e és normal, a Llemotges, en l'occità llemosí, sentim "en(d)".

López Voro Verdejo afirma que "és impossible que «ab» se convertixca en  «en». L’orige de «en» és el llatí «in» i l’orige de «ab» és «apud»". Bé, doncs veem amb les passes intermiedies i els exemples de l'occità que "en" no és més que una varaint de "amb, am, em, emb, enb an, en...". Eixa afirmació no és més que una voluntat de rastrejar una diferència valenciana ja des del llatí. 

Molts dialectes catalans orientals confonen també "amb" i "en" en la pronunciació: [ən]

Hi ha moltes maneres de pronunciar "amb" (és fals que en Catalunya es diga només "amb"): am, amb, en, an, ame, ama, ambe, amba, enb, emb... Però, a l'hora de crear un estàndard, ens hem de fixar en els clàssics i en la forma comuna: "ab". 

Però "ab" es difícil de pronunciar en molts casos i la gran part dels parlants nasalitzen: aleshores creuem, com va fer la llengua antiga, la forma clàssica "ab" amb la forma nasalitzada "am" (d'on ve el nostre "en"): trobem "amb", que al seu torn no ha estat inventada com molts es pensen, ja que des del s. XV es pot veure en la documentació i en gran part de la zona actualment del nostre àmbit lingüístic pronuncien així. 

La llengua antiga va creuar la forma clàssica "ab" (davant de vocal) i la forma nasalitzada "am" (davant de consonant i després generalitzat) i va crear "amb"(també antiga i usada, encara que no amb gran potència literària medieval)...  Llavors es codifica recentment una forma regular "amb" antiga i moderna  per a representar la "ab", atés que esta darrera dona molts problemes. Casal i Carbó conclou així: 

Si concebem la nostre llengua de Salses a Guardamar, òbviament trobem raonable este consens dialectal per a crear una forma conjunta: de totes les variants sorgides de "ab": am, amb, en, an, ame, ama, ambe, amba, enb, emb... cal codificar la que es crea directamnt a partir d'esta, és a dir, "amb" (ab + am, les dues de la llengua antiga, com també el mateix"amb"). Si "en" és una variant de "am", pot romandre perfectament reflectida en "amb". 

El problema és qui concep la llengua del Sènia a  Guardamar, perquè no entendria com nosaltres este consens i veuria en "amb" una intrusió atés que en tot el seu territori actualment es pronunciaria "en". 

En acabar, estes paraules de Josep Giner: 

 __________________________________________________________________

2a part: 

Ara tractaré alguns arguments que m'han llançat per atacar "amb", però que ja no són necessaris per a entendre la formació de "amb". Aleshores en podeu prescindir, si voleu. Conté termes més tècnics que potser molts no puguen entendre.

Hi ha qui diu que este "en" valencià (el nostre "amb") naix directament del "in" ('en') llatí. D'esta manera, s'aconsegueix desvincular el "en" del "amb", promoure la idea que "amb" és una intrusió i que el català i el valencià tenen evolucions diferents des del llatí.

Em van fer arribar estes dues pàgines de J. Lanuza que explicaven açò:

1. Afirma que l'ús de "in" no és un castellanisme. I no, no ho és. Però quin filòleg diu això? cap. 

2. Diu que "in" ve de "ἐν" grec ('en'). Error. Les dues formes de cada llengua provenen alhora de l'indoeuropeu *h₁(e)n. 

3. Exposa exemples de "in" + acusatiu*, en què, segons l'autor, este "in" té el valor "amb".  

- In amicos fidelis ' fidels amb[en] els amics'

- indulgentia in liberos nostros 'indulgència amb[en] els nostres fills'

- liberalis in aliquem 'liberal amb[en] algú' 

- in totum 'amb[en] tot"

*("in" pot anar en ablatiu o acusatiu; ablatiu denota permanència i acusatiu desplaçament: curro in foro 'còrrec en el fòrum' / curro in forum - 'còrrec cap al fòrum')

Em fa la sensació que ha seleccionat aquelles determinades expressions en què puga fer coincidir el "in" llatí i el "en(amb)" valencià encara que eixe valor de "in" està molt lluny del nostre "en"(amb). Este valor de "in" + acusatiu significa "cap a/direcció a" i  és el mateix que trobem en els típics sintagmes preposicionals llatins com: 

discedo in hortum - me'n vaig cap a l'hort. 

Però, no diem "me'n vaig en l'hort". Tant "in hortum" ('a l'hort') com en "in amicos fidelis" ('cap als amics') tenen el mateix valor ( Introducción a la sintaxi latina, de L. Rubio. p. 173). ¿Però en un "es conserva" i en l'altre no?

Sí eixa "in" és la mare del nostre "amb[en]", per què no es conserva en frases com les següents?:

- promptus in pavorem - propens a la por (a tindre por)

- in idem tempus - al mateix temps

- nihil impendit sanguinis in suos - no va vessar ninguna sang 'en relació/per a' (cap a) ells. 

- parata est in vesperum - està preparada per al vespre.  

Este "in" + acusatiu, que és el mateix en tots els casos, molt poques vegades es pot traduir per "amb":

impius in deos - 'impiu cap als deus' o també en la nostra llengua, "amb els déus", però eixe "in" + acusatiu és un forma diferent al nostre "amb" i el mateix que "discedo in urbem ('me'n vaig cap a la ciurar'), in partes dividire ('dividir en parts'), etc. Aleshores, la traducció  per "amb"  és interpretació de les nostres llengües romàniques d'una preposició "in" que significava "cap a, en direcció a". 

D'altra banda in totum vol dir 'totalment'. En valencià "amb[en] tot" significa "no obstant". No és igual. 

4. També ho argumenta a través de "in" + ablatiu amb frases com: 

- in tanta felicitate - 'estar amb[en] tanta felicitat'

- maximaque in tanta felicitate - 'va alçar els més grans ossos amb[en] la mà menuda'

Este valor de "in" té el valor de permanència normal (Introducción a la sintaxi latina, de L. Rubio. p. 181): '(estar) en/entre tan gran felicitat' i 'va alçar els més grans ossos en/entre les mans'. 

Com ja hem dit, la traducció per "amb" és una interpretació de la nostra llengua, atés que en llatí "in" + ablatiu únicament volia denotar "permanència". El in de in tanta felicitate i de in parva manu són el mateix que sum in horto 'estic a l'hort', in manu tenere 'retindre en la mà'...

Succeeix el mateix: el valor nostre de "amb [en]" en eixa preposició llatina "in" és una interpretació nostra que està influïda pel context. Si d'eixe "en" provinguera el nostre "amb [en]", ¿com pot ser que d'uns pocs exemples (i que són interpretacions contextuals de la nostra llengua) haja tingut tanta tradició fins arribar a estructures com "estic en (amb) tu"? ¿Com s'explica "estic en (amb) tu"? ¿en quin moment eixe "in" llatí, tan esporàdic, passa a tindre eixe valor de companyia (encara que en eixos exemples només es veu el valor de desplaçament o permanència)? 

Diu que "va anar eixamplant el seu camp d'acceptacions i s'utilisava en substitució de cum".  Però en quin moment substitueix "in" a "cum"? els exemples que n'hi ha són totalment llatines, en cap moment hi ha substitució de "in" per "cum". El valor de "in" en eixos exemples, per al parlant llatí, tenien tot el sentit del món.  

Però sí que està testimoniat que "apud" (junt a) substituira "cum" ('amb'), ja que el valor semàntic de "junt a" i "amb" era molt pròxim, tant que en el mateix llatí podien confluir. Veem en Ciceró: 

pueri apud magistros exercentur 'els xiquets s'exerciten junt als mestres' 

(este apud 'junt a' és del tot pròxim a cum 'amb': els xiquets s'exerciten amb els mestres)

En textos catalans antics, observem l'ús de "apud" en lloc de "cum". 

Tret de Josep Gulsoy

5. No he trobat cap referència que en castellà s'use "alegrarse en" en valor de "amb/com". 

6. En francés "agir en liberté" és totalment comprensible: obrar dins la condició de (en) llibertat. No substitueix el "avec".

7. L'aragonés "dan" és poc explicar fàcilment quan sabem que en gascó i aranés és "dab". 

8. Crec que és una barbaritat recórrer fins al grec clàssic per a justificar este ús de "en". Primer perquè fins al segle XV no es veu clarament la confusió en/ab. 

D'altra banda també m'han fet arribar que en el Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1294-1295) apareix "sia condempnat... en missions que na feytes" i "sia condapnat en les missions" junt a "ab les missions feytes" i el llatí "cum missionibus". Aleshores se suposaria que l'escrivà ja no sabia diferenciar-ho.  Però si observem el llibre, quan apareix "en missions" és perquè va seguit del verb "condemnar", que regeix "en": "condemnar en..." I quan apareix "ab les missions", es refereix a "amb les missions", sense dependre de cap "condemnar en". 

Llibre de la cort del justícia de Cocentaina. (google books)

Es pot veure fins i tot en els mateixos fragments en llatí: 

De fet en "Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona", en català, apareix també.

Fonts:

- Josep Gulsoy, The desendants of old catalan and provençal ab "with", dins de Revue de Linguistique romane 1965. 

- Casas i Carbó, Avenç, octubre de 1890. 

- https://www.cnrtl.fr/etymologie/avec

- El llibre de cort de justícia de València, 1279-1321: estudi lingüístic, Maria Angels Diéguez Seguí

- Diccionari Català-valencià-balear, Alcover. 

- Antoni Ferrando i Francés, ‎Miquel Nicolás, Història de la llengua Catalana, 2011

- Vaan, Michiel (2008) Etymological Dictionary of Latin and the Other Italic Languages. Leiden: Brill, p. 300

- Sobre la pronunciació de la preposició àtona amb en valencià, Josep Giner, 1989.

- Gramàtica Occitana de Loïs Alibèrt.