'PUNXAR' o 'PUNCHAR'?
PUNXAR i XIRIVELLA: [puɲʧáɾ] i [ʧiɾivéʎa]
BA(i)XAR: [ba
Però ens trobem un conflicte en esta qüestió: la <x> diuen que es pronuncia [ʃ], per tant és incomprensible que escriguem 'Xàtiva' [ʃátiva], però 'Xert' [ʧέ̞ɾt] i 'punxar' [puɲʧáɾ] (deuria ser, segons alguns, 'Chert' i 'punchar'). Suposadament és una imposició del català perquè es pronuncia sempre [ʃ]. I no és exactament així.
La palatal postalveolar africada sorda al catalanovalencià:
Hem de saber primer que
el catalanovalencià mai va crear mai [tʃ] entrevocals i inicials i molt
poques després de consonants: la majoria son préstecs del francés (fletxa <
fleche, xemene(i)a < cheminée, antorxa < torche...) i castellà (clenxa,
xapa...) o mossàrab (xic < ciccum
orxella < *auricilla ) . Les úniques africades sordes que ha creat el
catalanovalencià és les formes: R+tic- i N-+tic-:
PORTICUM > [portiɣo] > [portɟo] > [portcə] > [por(t)tʃe] > portxe, porxe, porxo
PERTICA > [pertiɣa] > [pertɟa] > [pertca] > [per(t)tʃa] > pertxa, perxa;
ESCORTICARE > [escortiɣare] > [escortɟar] > [escortcar] > [escor(t)tʃar] > escorxar
PANTICA > [pantiɣa] > [pantɟa] > [pantca] > [pan(t)tʃa] > panxa;
MANTICA > [mantiɣa] > [mantɟa] > [manca] > [man(t)tʃa] > manxa.
PUNTICARE > [puntiɣare] > [puntɟar] > [puntcar] > [pun(t)tʃar] > punxar
[-tɟ- > -tc- > ttʃ]
Sobre la sonora [ɟ] https://en.wikipedia.org/wiki/Voiced_palatal_plosive; i la sorda [c] https://en.wikipedia.org/wiki/Voiceless_palatal_plosive.
D’altra banda, les seqüència VOCAL+DIC- I VOCAL+TIC- donen -tg- o -tj-:
IUDICARE > [iudiɣare] > [ɟudɟar] > [dʒuddʒar] > jutjar
VIATICARE
Es creu que antigament la la -g/j- es pronunciava [dʒ] mentre que la -tg/j- es pronunicava [ddʒ] o [dʒ:] (que és el mateix) al catalanovalencià antic. La -t- seria la representació gràfica d'esta -D- o -T- antiga com veem en els exemples anteriors: di > dɟ > ddʒ = tg/tj / dʒ =g/j.
Però, en relació a la qüestió que tractem, tenim CONSONANT + DIC- > -ng/j-:
PENDICARE > pendiɣar > pendiar > pendɟar > [penddʒar] penjar (però no *pentjar).
Tornem a la -x-. Estes formes tenien una africada tan en català com en valencià: [tʃ], però gran part del català oriental va patir un procés de desafricació: [tʃ] > [ʃ], com moltes llengües com el francés (i dialectes com l'andalús). Amb això deduïm que la pronuncia del català oriental no influeix en esta -x- ja que el so d’esta ja era en els inicis la [tʃ].
És la forma molt més majoritària entre
els autors i textos administratius del XII-XV. Antoni Canals presenta
‘xapellet’ (en pocs manuscrits en -ch-), ‘xalamia’, ‘relinxar’, ‘branxet’,
porxe/o (en alguns manuscrits en -ch-), ‘scorxaren-lo’, ‘entorxa’; Muntaner
‘Sanxo’ i ‘Xurma’, Jaume I exclusivament –(t)x-, etc. Trobem mossarabismes com
‘orxella’ (< *auricilla), ‘Llutxén(t)’ (< Luciano); ‘Xilxes’ (< Silices
); ‘’Xelva’ > Silva ;Xirivella’ < Silvella; o topònims com Xiva i Xest escrits amb -x- i molt poques vegades abans del XV amb -ch-.
Llibre dels feits: ne baxar la perxa de la brigola (i baxar es pronunciaria [ʃ] i perxa [tʃ])
 |
| Xest i Marxant |
 |
| p(er)txa |
 |
| sanxa |
Furs de valència: en vies
ni en carreres ni en porxe
Al l’estudi lingüístic del Llibre de la cort del justícia de València ens diu:
Al segle XV pren força la
-ch- encara que la -x- té molta vitalitat, sobretot en nom que no són préstecs. Al Tirant veem de préstecs planxa (3), antorxa/es (3), carxofa (1), xaperia (3), xarneria (2), i d’originals
punxar i derivats (4) i porxe (1). Amb -ch- de préstecs plancha/es (4),
clencha (1), antorcha (8), chapellet (2), chaperia (8), charamita/es (2), chantre
(1).
Sant
vicent Ferrer: de sent Bertomeu, quan lo escorxaren, e la de sent Lorenç.
Curial e Güelfa:
ab sengles torxes en les mans tant com lo sopar dura, e com se enujauen acomanauen les algun poch a cauallers notables qui de prop los stauen, empero com viandes venien o lo Rey venia, ells prenien les torxes. manxes
D’on prové la -ch-?
Estes formes en concret
se veuran més en -x-, encara que, sobretot a partir del XIV, es faran més
visibles amb -ch- (El tirant conviu porche i porxe). La influència francesa
s’introduïa a partir de paraules com “marcher” > marchar (marxar), (an)torche
> antorcha (antorxa); planche > plancha (planxa). Val dir que en este
context la vitalitat de la -ch- és més comú i anterior que en posició
entrevocals.
Com ja vam dir, la -ch-
és una grafia que es va introduir a partir de paraules del francés antic on la -c- [k]
havia evolucionat a [c] i després en [ʧ] representat -ch-, fonema inusual per al valencià: caballus [kaballus]
> [cavallo]> [ʧeval] CHEVAL;
TORCA [torka] > [torca] > [torca]
> [torʧə] TORCHE; PLANCA [planka]
> [planca] > [planʧə] PLANCHE
. Va ser en este estadi quan van entrat moltes paraules amb esta grafia
-ch- per a representar este so encara que nosaltres ja en teníem un propi, la
-tx- entre vocals i -x- després de consonant.
Però per què -x-?
Sabem que la -x- entre vocals representava una palatal postalveolar sorda (però fricativa) [ʃ] com baxar [baʃaɾ], i per a marcar la [tʃ] entre vocals els valencians i catalans vam crear una -tx-. És possible que formes com “portxe” < PORTICUM serien les comunes a l'inici però la -t- no calia com en “pen(t)jar > PENDICARE Potser -x- també els va servir per a representar l’africada [tʃ] i, possiblement, amb la deducció de la -TX- en què “la CONSONANT + x és [tʃ]", llavors escrivien perxa i porxe (però amb la coexistència de pertxa i portxe). De la mateixa manera que -s- entre consonants té un so: casa [z]; i en posició forta, és a dir, després de consonants i posició inicial tenen un altre so: així també la -x-: [s] cansar i serp. Sobre el dígraf -tx- en parle ací http://sergiischola.blogspot.com/2020/06/es-la-tx-valenciana.html
I recordem que el dialecte occidental (i en una altra mesura l’oriental) en posició forta continua pronunciant [dʒ] i [tʃ]: germà, ʒəɾmá, ʤəɾmá (pir-or., or., bal.); ʤeɾmá (occ., Cast., Al.), i penjar, peɲʤá (occ.); xoc, ʧɔ́k (occ.), i panxa, páɲʧɛ (Sort, Tremp, Balaguer, Ll., Urgell, Falset, Gandesa, Sueca, Alcoi); páɲʧa (Andorra, Esterri, Pobla de S., Pont de S., Calasseit, Tortosa, Cast., Val., Al., Alg.).
Existeixen unes poques paraules d’influència morisca que posseeixen
l’articulació postalveolar fricativa inicial [∫] que tenen en valencià
determinats arabismes i topònims (com xalefa, xaloc, xamela, xara, xarop,
xàvega; Xàbia, Xaló, Xàtiva, Xeraco, Xeresa, Xixona, Xúquer). Moltes d’estes formes
des de ben prompte han tingut tendència a despalatalitzar-se: Llibre de la cort
del Justícia de Cocentaina, 1269: “E el dit Guillem atorgue la fianza, e
obliguen tots sos béns. la qual vinya fo venuda en Exàtiva”; Sant Vicent
Ferrer, “ar lo metge, pus que ha donat lo exarop”. Esta e- en valencià modern es pronunciaria a-, d'ací les famoses formes "Aixàtiva" i "aixarop".
Conclusió:
L’africada postalveolar palatal sorda [tʃ], excepte en formes com porxe, panxa, perxa..., no són formes creades pel catalanovalencià sinó són préstecs (francés, castellà, mossàrab...) o onomatopeies (xafar ‘XAF!’, xocar ‘XOC!’), i per esta raó és normal la inestabilitat ortogràfica per a representar-la, també perquè no hi havia una grafia llatina per a fer-ho. No obstant també una absurditat total utilitzar-ho per a argument secessionista entre el català i el valencià quan este so no ha format part de la creació d’esta llengua. El catalanovalencià primerenc ja usava una forma pròpia per a [tʃ], la -tx- entre vocals i la -x- per a inici de consonant i inicial (com la -s-, que té un so per a la posició forta diferent), i a partir del XIV sobretot, junt a l’estrangerisme -ch-. La x- és una [tʃ] llevat d'unes poques paraules on és una [ʃ] i en què, a més, des de data històrica han sigut inestables i en moltes comarques, com en la meua, pronunciem [tʃ]: Xàtiva, xarop, Xeraco...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada