Se'n parla molt. Hi ha qui intenta desprestigiar la «tx» amb tota mena de fal·làcies amb l'objectiu de separar-se de la codificació fabriana, i és que el secessionisme prefereix utilitzar la «ch» per a representar el so africat palatal sord: cotxe/coche, fletxes/fleches... etc.
Se n'ha dit molt, fins al nivell d'afirmar que va ser un invent de Pompeu Fabra manllevat de l'ortografia basca (!!).
Però abans d'entrar en matèria, és preferible fer una breu introducció:
 |
| La reforma ortogràfica de la IEC - Jorge Juan Casañ Bates |
Paraules llatines com "EXAMEN" [eksamen] o "EXIRE" [eksire] han evolucionat a la nostra llengua antiga en "exam" [eʃam] i "exir" [eʃir]: [ks] > [ʃ] entre vocals. Aleshores, la llengua antiga amb la grafia «x» representaria tant la [ʃ] com la [ks] llatina: exir però exercit. Sobretot als dialectes occidentals i més freqüentment a posició final, la [ʃ] evolucionaria a [jʃ]: [eʃir] > [ejʃir]/exir > eixir. Serà ja amb la codificació del segle XX que la «x» entre vocals represente només la [ks], i per a representar la [ʃ] o [jʃ] utilitze la grafia «ix» dels parlars occidentals.
Ara que sabem que en català antic la «x» representava la fricativa sorda [ʃ] (la «sh» anglesa) podrem entendre la «tx».
La «tx» representa una africada palatal sorda [tʃ], és a dir: quan pronunciem la «tx» [tʃ] realment el que fem és posar davant una consonant dental «t» al so [ʃ] (açò es diu "africat", la "fricativa" funciona perquè l'aire "frega" sense obstacles). I en la pròpia transcripció fonètica es pot observar: [ʃ] i [tʃ].
Gran part de les paraules (o totes?) dels nostres clàssics que tenen eixe so entre vocals són préstecs, sobretot del francés: fleche, hache, despeechier, reproche, empêcher, tache... i com veiem, l'ús de la «ch» per representar [tʃ] es va originar en l'edat mitjana en el francès antic.
Quan agafem eixes paraules, els procediment dels escrivans eren fàcils: si la fricativa [ʃ] la escrivim «x», la africada [tʃ] la escrivim «tx». A més, hem de tindre en compte que la «x» després de consonant es pronuncia(va) [tʃ] (porxe [portʃe]) també: açò podria també fer sentir la necessitar que col·locar una consonant davant de «x».
Llavors hem de tindre en compte que la «tx» és solució pròpia i lògica de la nostra llengua i que crea un paradigma ordenat: «x» = [ʃ] ; «tx» = [tʃ].
No obstant, ja que, com hem dit, gran part (o totes?) de les paraules que tenen eixe so venen del francés i que esta llengua la representava amb «ch», no és estrany que, per a estes paraules, molts autors manllevaren esta grafia francesa «ch» per a les paraules manllevades del francés. Fins i tot, en una mateixa obra podríem vore "fletxes" i després "fleches", com al Tirant lo Blanch.
La «tx» era molt més usada antigament. Al segle XV és fa més visible la «ch», però és ja després de XV que al País Valencià la «ch» comença a guanyar terreny. Alguns diuen que per pressió castellana.
En el llibre de la cort del Justícia de València 1279 - 1321 apareix "calamotxa", "tatxada" (fr. tache)... és a dir, és la grafia més usada antigament.
 |
| El llibre de cort de justícia de València, 1279-1321: estudi lingüístic Per Maria Angels Diéguez Seguí |
Ara, veiem fragments antics:
Antoni Canals, traducció de Valeri Màxim 1395-1415:
 |
| Sisena línia: tatxades |
 |
| huitena línia: empatxassen |
 |
| Tercera línia: empatxàs |
 |
| sisena línia: fletxes |
Tirant lo Blanch 1490:
 |
| reprotxava |
 |
| penúltima línia: penatxos |
 |
| Línia 11- 12: desem-patxava |
 |
| sisena línia: atxa |
Curial e Güelfa 1445-1448:
 |
| fletxa x2 |
 |
| espatxar |
 |
| hatxa x2 |
(recordem l'origen francés d'estes paraules).
Uns altres exemples de l'arxiu municipal de València, trets de Entre la llengua i la història: Lluís Revest, valencià exemplar, de Germà Colom: https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/74314/1/Colon-Homenatge-Wittlin.pdf
És a dir, és cert que «ch» ha existit en la nostra història per a representar la [tʃ], però també que és un manlleu del francés. El valencià va desenvolupar una forma pròpia i que estava en harmonia amb la resta de les consonants palatals:
africades: frivatives:
Sordes: [tʃ] = tx [ʃ] = x
Sonores: [d̠ʒ] = tg/tj [ʒ] = g/j
Alhora de triar una grafia que representara este so, pense que és evident que triaren per la genuïna pròpia i la lògica.
Fonts:
- La reforma ortogràfica de la IEC - Jorge Juan Casañ Bates
- Moments clau de la historia de la llengua catalana, Antoni M. Badia i Margarit
- Fonètica històrica del català, Daniel Recasens i Vives
- Gramàtica històrica catalana, Moll.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada