El català dialecte occità i el valencià llengua diferenciada segons la romanística?

Sovint sentim que durant un temps es va considerar per certs lingüistes que el català era un dialecte de l’occità/llemosí/provençal, i és cert. El problema és que açò s’utilitze per a uns fins que no tenen res a vore (com el secessionisme lingüístic).

El secessionisme sol citar els autors que exposaré per a justificar la seua postura, però trets de context.

Comença amb el naixement de la romanística, l’estudi que intenta explicar les llengües romàniques. El pare d’esta ciència va ser Friedrich Diez (recordeu-vos del nom). A finals del s. XIX sobretot es considerava que el català tenia un origen comú amb l'occità o, fins i tot, que era dialecte. El primer en considerar-ho (imatge 1) en el Grundriss va ser Aldred Morel-Fatio. Segons ell, entre el segle VIII i XI es trasplantaria els parlars provençals a la Marca Hispànica. Però a la 2a edició del Grundriss, el successor, J. Saroïhandy va canviar el passatge per este (Imatge 2).

imatge 1

Imatge 2

Este li donava una certa "autonomia". Però Morel-Fatio de què parlava quan es referia al “Katalanische”? Què era el valencià? (imatge 3, original: imatge 4, traducció):

imatge 3

imatge 4

W. Meyer Lübke era un altre romanístic que considerava que el català era una llengua trasplantada del nord. Considerava que el català era dialecte de l’anomenat Provençal junt al gascó, llenguadocià, provençal, valdés, alvernyés, llemosí. I per això, ha estat molt recorrent entre els secessionistes. Però alhora que feia eixa afirmació, també parlava sobre quins territoris es parlava Das Katalanische (imatge 5).

imatge 5

E. Bourciez: Opinava semblant, çò és: una llengua trasplantada a l’inici però que pel temps s’ha anat distingint per diversos factors: història, geogràfics, política...(Imatge 6). Pèro E. Bourciez què deia del català? I del valencià? (imatge 7)

imatge  6

imatge 7

Milà i Fontanals: també li donava una identitat originària amb el provençal quan diu que forma part de les varietats del Òc (8 imatge). Però que deia del parlar de valencià? (imatge 9 i 10)

imatge 8

imatge 9

imatge 10

Antoni M. Alcover va ser el creador del famós Diccionari català-valencià-balear. Ell considerava el català com una llengua que formava part de les llengües d’oc i que en un antic estadi formarien una sola llengua (imatge 11), però evidentment que Catalunya, València i Mallorca paren una sola llengua (imatge 12). Per a ell, la nostra llengua (valencià, català, mallorquí, etc) formava part d’un grup més ampli, les llengües d’Oc.

imatge 11

imatge 12

Ara parlem d'O. Scultz-Gora. Este autor en un principi considerava el català “només una variant de l’occità” (oració excessivament prostituïda pel secessionisme) en el Altprovenzalisches Elementarbuch. Però en la tercera edició rectifica esta opinió negativa “segons l’estat actual de la recerca”, i és que es començava a confirmar el contrari: al segle XX, segons avança la ciència, es veu que no té un origen ultrapirinenca (imatge 13).

imatge 13

Tornem a Friedrich Diez, pare de la romanística i destacat pels seus estudis sobre les llengües romàniques i sempre en boca del blaverisme. No obstant, va ser un dels primers que li va donar independència al Català sense negar-li els lligams amb l’Occità. La influència mútua abans del segle XIII són innegables (imatge 14). Alhora, Diez parla del valencià dins del català i exemplifica trets lingüístics del català a través d'Ausiàs March (imatge 15.

imatge 14

imatge 15

imatge 16

Al 1922 es ressuscita les qüestions sobre l’orige de la llengua. A. Griera mostra la seua teoria: en la península hi ha dos tipus de llengües, les afroespanyoles, que ve del llatí transportat des d’Àfrica; i gal·loromàniques, des de França.  En el“Afro-romànic o ibero-romànic”? 

Meyer-Lübke escriu el Das Katalanische per a provar el caràcter gal·loromànic del català però exagerant les semblances amb el provençal i les diferències amb el castellà, segons Francesc de B. Moll (vore en Gramàtica Històrica). Però llibre molt útil i de gran importància. 

Amado Alonso contesta a estos dient que el català no pot ser trasplantat perquè les poblacions natives del nord-est no se n’anaren fugint dels àrabs. Si voleu vore l’argumentació (a la qual s’unix Sanchis Guarner), mireu la imatge 17:

imatge 17, tret de la Gramàtica històrica de Moll

Per últim Vicente García de Diego creu amb una unitat pirinenca, on naix el català, el qual és una “llengua pont” entre una i altra banda dels Pirineus.

imatge 18, tret de la Gramàtica històrica de Moll.

Finalment es va quedar com a llengües bessones, relacionades pel freqüent relació entre els Pirineus i perquè són llatines, però que l’orige de català no estava a l’altra banda dels Pirineus. A partir de la guerra de Muret (s.XIII) les llengües comencen a discernir-se. I quan els lingüistes parlen de català, parlen del valencià i mallorquí també. I no, no és al s. XX quan “naix el català com a llengua” .El català naix com les altres llengües romàniques. Es va definir al s. XX perquè era el moment de la romanística. Els forats negres no es crearen, es descobriren. És el mateix.

Circula molt esta cita de Badia Margarit (imatge 19) però està manipulada i fora de context. La real és esta (20), únicament explica la realitat de les dos posicions que hi hagué sobre el català, però que siga una llengua independent és ara una consideració unànime. I finalment diu açò (21). I no cal posar proves sabia l'evidència de la unitat de la llengua.

imatge 19

imatge 20

imatge 21

Finalment, cite a Ferrando

Llibre: Fabra, Moll i Sanchis Guarner

Podeu contactar-me en twtter: @sergifiliiiovis

Fonts:

Los trovadores en España, Milà i Fontanals.

Qüestions de llengua i literatura catalana, Alcover.

Einführung in das Studium der Rom. Sprachwiss, W. Meyer-Lübke.

Altprovenzalisches Elementarbuch, O. Schultz-Gora.

Élements de linguistique romane, E. Bourciez.

Grundriss der rom. Philologie, 1a i 2a ed. A. Morel-Fatio

ZRPh, XLII, p. 372, W. Von Wartburg.

Grammaire des langues romanes, Frédérich Diaz.

Afro-romànic o ibero-romànic?, A. Griera

Das Katalanische, Meyer-Lübke (ed. Barcelona 1998, traducció de Guillem Calaforra i Castellano)

Article “partición de las lengues romáticas”, de Amado Alonso.

El catalán habla hispànica pirineica, Vicente Garcia de Diego.

Gramàtica històrica catalana, Francesc de B. Moll.

Miscel·lània Joan Veny, Volum 8

Antoni M. Alcover i la llengua catalana: II Congrés internacional de la llengua catalana, escrit per Josep Massot i Muntaner.