Qui soc? "jo" o "yo"?

JO: CATALÀ O VALENCIÀ? 

Segurament hageu vist en algun sector del secessionisme la defensa acèrrima del pronom personal "yo", que seria el veritable pronom personal valencià en comparació de la forma "jo" que seria un catalanisme. Però és veritat que "yo" [jo]* és valencià i "jo" [ʒo] es català? 

* Recordeu que la representació fonètica de [j] no s'ha de confondre amb la nostra grafia de -j-: "joia" se transcriu [ˈd͡ʒɔ.ja]

Viatgem pel temps fins l'època romana on el pronom personal era "EGO". Esta forma al llatí tardà ja deixa testimonis escrits d'una pronúncia "eo". Esta forma "eo" va originar el pronom de la primera persona del singular en les llengües romàniques: 

- Italià estàndard (toscà): eo > io

- Sicilià: eo >  eu (>[jew]); eo > io > iu/jù/jò

- Romanés: eo > eu (>[jew])

- Galegoportugués: eo > eu

- Francés: eo > io > jo > je [ʒə]; en Waloon > dji [d͡ʒi]; també  i, idj, jge, dje, jé

- Occità: eo > eu > ieu [jew] > contracció -eu- gascó: jo [ju, ʒu, ɟu] 

- Castellà: eo > io > yo [ʝo, ˈɟ͡ʝo, ʒo, ʃo]

- Català-valencià: eo > io > jo [ʒɔ], [d͡ʒo], [jo], [ˈjɔ].

Cal notar que la diferència entre català i occità es remunta a un estadi prou antic, possiblement des del llatí vulgar *eo. 

Però per a parlar del "jo", també caldria mencionar la paraula que l'acompanya en este conflicte: "ja", del llatí "iam" > "*ia":

- Francés: ia > (dé)jà [de'ʒa, 'dʒa]

- Galegoportugués: ia > ja [ʒa] > (gallec modern) xa [ʃa]

- Italià: ia > già [ˈd͡ʒa]

- Occità: ia > (de)jà [de'ʒa, de'ja, de'tsa, de'dza, de'ɟa, etc]

- Castellà: ia > ya

- Català-valencià: ia > ja [ʒa, ja, d͡ʒa]

La cosa és... és veritat que en català es pronuncia d'una manera i en valencià d'una altra? Doncs, realment, no. La forma suposadament "valenciana" és la més genèrica a tot el territori lingüístic i no marca una diferència entre el País Valencià i Catalunya: 

jo

ja

ORÍGENS:

La solució de -i- consonàntica (ia, ie, io, iu) en llatí esdevindria una forma primigènia [ɟ]*, un fonema que els antics escrivien tant en /j/, /y/ o /i/, fins i tot /g/.

*fonema que es pronunciaria com una [dy]: ɟa = dya

MAIÓRE> "major", però als Usatges tenim "mayor" [¿maɟor?]. Està testimoniat "maior" també. De la mateixa manera hi havia confluència entre /io/ o /yo/ i /jo/".

En el jurament de Radolf Oriol s'escriu "go" (1028-47). També podríem contemplar en català o valencià antic "jutye", jutyar":

"soplica a la justícia que hi asignàs jutye" (Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina, 1269).

Hi havia una vacil·lació entre /y/, /j/ i /i/, fins i tot en la mateix obra com en els Llibres dels Fets on, almenys en el manuscrit més antic del 1343, apareix tan "jo" (174) com "yo" (39) i "io" (7):

jo

io

yo

Possiblement tot era un mateix fonema antic que es podia escriure d'eixes maneres diferents: [ɟ]

- MAIORE > [maɟor]: major, mayor, maior. - HABEAT > [àvia] > [aɟa]: haja, haya, haia. - IAM > [ɟa]: ia, ya, ja.

Al Tirant lo Blanch podem trobar-nos formes com "haya", "aiuda", "ia", "ya", "ja", "yo", jo", etc. possiblement amb un mateix so:

yo; haya

aiuda; ia; maior

jo·us

ja

D'altra banda, cal dir que al Tirant lo Blanch "yo" és majoritari a "jo", que apareix només junt al pronom "us": jo·us

Per què escrivim "jo" i "ja" com "joc" i "haja"?

Per convenció ortogràfica: per exemple, en textos en llatí medieval "iam" ja s'escrivia "jam". Les -i- consonàntiques s'escrivien /j/ (per això el fonema és [j]). A més, la "j" és una "i" estirada per a representar eixe so de -i- consonàntica. Era la forma utilitzada per nostra pare de la renaixença, Teodor Llorente:

 

Nou llibret de versos, 1902

Com el mateix Lluis Fullana Mira:

Estudis sobre filologia valenciana, 1912

D'altra banda, per convergència amb altres dialectes que tenen el paradigma regular: IOCUM > joc; *haia>haja, IACOBUS > Jaume; *EO>IO > jo, IAM > ja.

Ara, és absurd intentar diferenciar "català-valencià" per esta grafia/fonema quan veus els mapes. I sabent el català històric ha escrit abundantment "yo" i "ya", com als mateixos Usatges:

"que yo aqueles a tu emendar no deg per Déu" - Usatges

Lo Somni. Bernat Metge,1399 (Barcelona)

i al famós poema d'Ausiàs March "Veles e vents" apareix "jo" (Bliothèque Nationale (París). 2a meitat del segle XV):

jo tem la mort; jo so gelós. 
En altres manuscrits pot aparéixer "yo". 

D'altra banda, les formes "jo" era la forma que es veu majoritàriament* en el llibre de la cort del justícia d'Alcoi i "ja" l'única. En el de València trobem 35 "jo" i 51 "yo" però 40 "ja" i 8 "ya". (segons El llibre de cort de justícia de València, 1279-1321: estudi lingüístic per Maria Angels Diéguez Seguí)

*he vist els dos casos on apareix "yo" i són dubtosos: no sabria dir si són "j" o "y".

Llibre de la Cort del Justícia d'Alcoi (1263-1265)
*jo veig un "q[ue] ia·ls avie" en el text original

...del senyor rei, e q li avie ja levada la dita...

Com jo, en G[uillem] de Vilamayor (ací es pot veure la diferència entre -y- i -j-)

Finalment, la diferència entre [ʒ] i [ʃ] i [d͡ʒo] i [j] i [ʝ] (totes d'un [ɟ] primigeni) és mínima i en l'articulació molt fàcil de confondre en una mateixa llengua. El castellà d'Espanya estàndard és [ʝo], però el castellà d'Argentina és [ʒo] o [ʃo], l'occità gascó és [ju, ʒu, ɟu], a més a més, prou diferent dels altres dialectes occitans, "eu" i "ieu", però qui fa la diferència tan dràstica entre el "jo" valencià i català (diferenciació inadequada, com ja hem vist), no fa diferenciació entre moltes llengües occitanes, per exemple.