L'occitanisme i el secessionisme valencià

 PER QUÈ L' "OCCITANISME"? 

Comencem citant a Antoni Ferrando (Fabra, Moll i Sanchis Guarner): 

"L'estratègia de considerar el valencià actual com una varietat autònoma més dins un espai lingüístic occitano-romànic persegueix diluir la catalanitat del valencià, a vegades en connivència amb el secessionisme lingüístic"

El catalanovalencià és part de les llengües occitano-romàniques, una família lingüística formada per esta llengua i l'occità. No cal fer una anàlisi per a deduir la gran fraternitat lingüística entre l'occità i català, també d'una manera similar al castellà i el gallec-portugués. 

Ara, este discurs ha estat emprat pel secessionisme lingüístic per a facilitar el seu discurs. Si posem en gran sac totes les varietats occitano-romàniques podríem actuar de la següent manera:

1. Diluïm la unitat de la llengua en una escala més gran i ampla. 

2. En esta escala més gran gran i ampla, podem extraure parlars que estarien "al mateix" nivell: si l'occità és una llengua diferent al català, el valencià també ho podria ser. 

3. Justifiquem les semblances (o igualtats) innegables entre el català i el valencià, ja que "s'assemblarien de la mateixa manera que s'assembla el català i l'occità". 

4. Fins i tot reconéixer encara el català (oriental només per a alguns) com un dialecte de l'occità per no tindre "literatura d'or" (no cal comentar-ne). 

El discurs parteix que tot estos parlars del nord de l'occità fins a Guardamar (alguns ja des d'època mossàrab!) formarien en l'antiguitat un magna de parlars, un continuum on A s'entendria amb B, B s'entendria amb C, C s'entendria amb D... però A i M no s'entendrien. Així diluïm i difuminem les fronteres lingüístiques entre occità i català i se justificaria el "continuum" que té el valencià amb el català. I si dins d'este magna difós, sense fronteres clares, si dins d'este continuum el català s'ha declarat com a llengua independent per motius "polítics i socials"... per què el valencià no podria fer-ho? 

Però no és exactament així. Òbviament hi ha un continuum, sí, però este continuum se troba entre totes les llengues romàniques, des del portugués (passant pel gallec) al asturià, d'ací al castellà, d'ací a l'aragonés, d'ací al català, d'ací a l'occità, d'ací al francés... 

El que passa en les llengües constitutives (resultat de l'evolució in situ des del llatí, és a dir, que és un dels dialectes parlats on es va originar un idioma) és que les fronteres lingüístiques es difuminen entre moltes isoglosses (fronteres d'algun aspecte lingüistic) que, en alguns casos se solapen una damunt de l'altra i en altres casos no, creant un parlars de transició  que abasten un territori ample i difícils de catalogar. Per exemple els parlars fronterers català-aragonés de Tamarit cap amunt és difícil de catalogar ja que les isoglosses no van unides; però de Tamarit cap avall, atés que el català és producte del repoblament, les isoglosses cavalquen per una mateixa frontera. 

I això passa entre totes les llengües amb estes característiques com també passa entre el català-occità. Com diu Veny en Els parlars catalans: 

"El pas d'una llengua a una altra no es realitza, sobretot si són llengües d'una mateixa família, d'una manera brusca, tallant, sinó que, especialment a certs trams de les zones de contacte, tenen lloc interferències vàries, més o manco nombroses [...]. Cal parlar, doncs, de zones de transició."

Entre el català de Estagell i el català-occità de transició de Maurí hi hauria intel·ligibilitat, i de Maurí amb l'occità d'Auriac (Aude). Però que hi haja parlars de transició en les isoglosses de la frontera lingüística no significa que hi haja un continuum entés com un dilució del català-occità, perquè de parlars de transició ho té també el portugués-gallec-asturià-castellà. Fins tot encara hui, amb l'afany de tindre una raó per a enaltir el seu feble orgull de "valenciania", intenten reduir encara el català com un "dialecte" (en el seu sentit pejoratiu, un "patois" mal parlat) de l'occità amb este argumentari: "ells són dialecte, mosatros llengua". Sense comentaris. 

Auriac (esquerra), Maurí (mig), Estagell (dreta)

Tot i això, hi ha clarament moltes isoglosses, més o menys harmonioses, que dibuixen la frontera més o menys dilatada, entre l'occità i el català. I gran part d'estes isoglosses són de procediments lingüístics preliteraris, des del llatí més tardà, la qual cosa mostra un trencament entre occità i català de ben antic amb una definició de frontera. Però diferències que deriven d'època preliterària entre valencià i català no hi ha, ni tampoc res significant abans del XVI o fins i tot més tard. 

Exemple

Ací parlarem de procediments lingüístics que es poden portar a un moment anterior als primers textos en què el català i occità ja es diferenciaven, procediments lingüístics que òbviament el català i valencià compartixen. 

A continuació, mostraré algunes de les diferències de moltes. Voldria primer avançar que moltes de les diferències entre occità-català no es percep a vegades per l'ortografia, per exemple, en les Homilies d'Organyà, però ja en parlarem.

PRINCIPALS DIFERÈNCIES DES D'ANTIC:

    1. En occità, el diftong au, ai es conserva, però en català es reduïx a o, e: causa/cosa. Procediment fet ca. segle IX

Català:

“tal cosa” – Greuges de Guitard Isarn 1080-1095

“seré” – Jurament feudal 1028-1047

“he rrancur-me” - reuges de Guitard Isarn 1080-1095

 “Pater meus Oriolus”, doc. any 958 (del llatí Aureolus)

Occità: 

“Q’ieu ai trag” (que jo he tret) – Guilhèm IX de Peitieu 1071- 1126

“farai chansoneta nueva” (faré una cançoneta nova)- Guilhèm IX de Peitieu 1071- 1126

"De Dieu non puesc pauc ben parlar" (de déu no puc parlar poc bé) - Guilhèm IX de Peitieu 1071- 1126

    2. Pronom personal. En occità: ego > éo > eu > ieu; però Català: ego > eó > io > jo.  Des del llatí vulgar "eo" ja es diferencien.

Cal tindre en compte que el Gascó té "ju" o [yu], però és una contraccio de "ieu". 

Català:

“go fideles” – Jurament feudal (1028 – 1047)

“che jo no·l li doné” – Greuges de Guitard Isarn 1080-1095

 Occità:

“s’ieu ma bona dompna am” – Guilhèm IX de Peitieu 1071- 1126

    3. Diftongació condicionada. En occità: podiu > pojo > puojo > puèg; però en Català: podiu > pojo > puojo > puuig > puig. De la mateixa manera: vull/vuelh; ull, uèlh; full, fuèlh; mig, mièg... en textos del segle IX llatins en gentilicis i catalanismes ja es veu eixa diferència. És anterior al s. IX

oc: o > uo > uè; Cat: o > uo > uu  > u.

Català:

“pug” - Greuges de Guitard Isarn 1080-1095

“mils” - Greuges de Guitard Isarn 1080-1095

 Occità:

“Ben vuelh que sapchon li pluzor d’un vers”  (ben vull que sàpien la majoria d'un vers) - Guilhèm IX de Peitieu 1071- 1126

"Sobr'un pueg au” (sobre un puig alt) - Guilhèm IX de Peitieu 1071- 1126

“De Dieu non puesc pauc ben parlar” (De déu no pusc poc ben parlar) – pere

“Per so quar vau mo mielhs queren” (per çò car ¿m'ho? vaig querint mills)  - Jaufré Rudel 1113 - ca. 1170)

CORIU>coyrº>cuoyr>cuuyr/cueyr> cuir/c(u)èr

cat: octo > oito > uoitº > uuit > huit/vuit
oc: uoitº > uèit/vèit

    4. Palatalització en català de la L- > LL- inicial es va efectuar al segle IX segons coromines, però fins al XIII-XV no es consolida gràficament. Però es veuen rastres a la toponímia (no he pogut tindre-hi accés). La palatalització en català de -L- > -LL- no inicial al XI. 

llet/lait,leit

cavall/caval

    5. En occità conserva la -n: camin; però en Català es perd pel IX-X. Però hem de tindre en compte que: 

a. La conservació (merament) gràfica en moltes paraules de la -n en català segles posteriors encara que no operava.  

b. En el llenguadocià també es va perdre, però l'scripta tradicional de l'occità s'ha conservat la -n mentre que el català no. 

Català:

“Martí Pere” – Jurament de Pau i treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d’Urgell.

“negú domenge” - Greuges de Guitard Isarn 1080-1095

“pedó” - Greuges de Guitard Isarn 1080-1095

 Occità:

“Que anc a negun non falhí” - Guilhèm IX de Peitieu 1071- 1126

“Qui anc ui fresc iouen ni uert” - Peire d’Alvernha 1130 - 1190

    6. En occità es conserven els plurals en -as i -en; mentre que el català els tanca en -es. Abans del XI. Cal tindre en compte que:

    a. De forma regular este tancament es va produir a part del Gascó -as > -əs. Però no hi ha connexió amb el rossellonés com es veurà al mapa.

    b. En català del Rosselló, com català oriental que és, va neutralitzar la vocal: -es > əs.

    c. En occità modern general, la -as i -a es pronuncia [-ɔs] i [-ɔ].

    d. A les Homilies es poden trobar algun cas de -as i -an, però és un conservadurisme gràfic que conviuen amb els més nombroses -es i -en.

Català:

“de les toltes e de les forces” - Greuges de Guitard Isarn 1080-1095

“alcunes sors acrexen” - Greuges de Guitard Isarn 1080-1095

“felgeroles” any 962

 

Occità:

“Bon son et adreg per armas e valen” - Guilhèm IX de Peitieu 1071- 1126

“A motas gens qui vol amar” - Guilhèm IX de Peitieu 1071- 1126

    7. Distinció entre cas nominatiu i cas de règim en occità: en català només té el cas règim des d'època preliterària. Llevat d’alguna forma nominal, possiblement manllevat de l’occità, en català mai n’hi ha hagut rastre.

Per herència del llatí, l'occità diferenciava els noms quan funcionaven com a subjecte de l'oració (o atribut) o quan no funcionaven com a subjecte de l'oració. 

En les homilies tenim esta oració:

"E·l ceg, qan ag vist, fed grans gracies a N. S. e segí'l en totes bones obres" 

(I el cec, quan hagué vist, féu grans gràcies a N(ostre)S(enyor) i el seguí en totes les bones obres)

En occità seria més o menys: 

*E le cegs, qan ag vist, fez grandas gracias a N.S. e'l segit en totas bonas obras*.

Occità:

"Senher Dieus, quez es del mon capdels e reis” (*senyor déu, que est del món capdill i rei) - Guilhèm IX de Peitieu 1071- 1126

“toti li jove” (*tots los joves) - Raimon de Tors de Marselha 1257-1265.

“E no-m sai cau: Bo(n)s metges er si-m pot guerir" (*I no·m sé qal: bon metge és si·m pot guarir) Guilhèm IX de Peitieu 1071- 1126

    8. Sufix occità -aire i català -ador.

Nominatiu: *trepaliátor > trebalyat’r > trabaylaire >  trabalhaire

Règim/acusatiu: *trepaliatóre > trebalyadór’ > trebaylador > treballador

Cal notar que: moltes paraules al català i sobretot al rossellonés són en -aire per influència occitana. 

        9. la seqüència -TR- -DR- llatí en occità vocalitza: patre > paire; en català es reduïx: Pare

-TR-/-DR- > -dr- > -yr-/-r-. A les Homilies pot aparéixer algun "fraire" al costat "frare". No deixa de ser un occitanisme, i la presència de "frare" mostra la pronunciació dels catalanoparlants.

Català:

"Pere Baró" (*Peire Baron* en occità) - Greuges de Guitard Isarn 1080-1095

Occità:

“Tant cant bo(n)s Jovens fon paire

del segle e fin' Amors maire”

(tant quant bon jovent fon pare

del segle i fina Amor mare)

 – Marcabru 1130 i 1150.

    10. El pretèrit perfet ja amb una distinció preliterària. 

evolució del pretèrit perfet en català

evolució del pretèrit perfet en occità

Català: 

“commané” - Greuges de Guitard Isarn 1080-1095

“comannà” - ibidem

“solidà” . ibidem

“donaren” - Greuges d’homes de sant Pere XII

“feren” – ibidem

Occità: 

“Qui anc premier gardet” - Guilhèm IX de Peitieu 1071- 1126

“M'en anei totz sols a tapi: Trobei la moller d'En Guari” - ibidem

“C'anc d'aquo c'amei no-m jauz" - ibidem

Quar aissi's n'aneron rizen” - Jaufré Rudel de Blaye, (ca. 1113  - ca. 1170)

“feron”- Guilhem de Saint- segona meitat del segle XII

    11.  En occità generalment es conserva la -nd- -mb- / el català es reduïx a -n- -m- al s. IX-XI, junt al gascó i aragonés. Però la tradició escrita occitana generalment va mantindre està seqüència, no obstant el català la va simplificar des de ben aviat (encara que en moments primerencs hi haurien conservadurismes merament ortogràfics). 

Català:

“comanné” - Greuges de Guitard Isarn 1080-1095

Occità:

“De Gimel ai lo castel e-l mandamen” - Guilhèm IX de Peitieu 1071- 1126

-mb-/-m-

-nd-/-n-

    12. El sufix llatí -ARIU(m) va evolucionar a l'occità -ier(a); i i al català -er(a).

Català: 

“cavaler” - Greuges de Guitard Isarn 1080-1095

Occità:

“Cavalier, datz mi cosselh d'un pessamen” - Guilhèm IX de Peitieu 1071- 1126

amorier/amorera (la morera)

gen(v)ier/gener

    13. Els verbs incoatius: -LEGESCIS > legísses/llegeixes

Des dels primers moments els primers canvis que percebem és:

a. la seqüència -sc- estevé en occità -ss- mentre que en català -x-

b. La regularització del paradigma "florir > floresses > florisses": florisc, florisses, florís, florem, floretz, floriscon".  El català, però va mantindre este vocalisme, fins que al segle XV el català occidental procedix al mateix canvi: "florixc, florixes, florix...". Són evolucions coincidents però paral·leles. 

c. De manera molt més tardana el castellonenc depalatalitza la -x- coincidint amb l'occità: florisc, florisses, florís...

d. el gascó manté "floreishi, floreishes, floreish...". Coincident amb el català. 

Català: 

"e no segeixen la paraula" - Homilies d'Organyà

Occità: 

"Bel m'es, quan la roza floris" - Peire d'Alvernha XII

Aclariments:

Totes estes diferències cal matisar uns determinats aspectes: per exemple, encara que a les Homilies aparegueren plurals en -as/-an, algun diftong "au", algun "fraire", algun "-ND-", etc. apareixen en convivència amb un nombre major de plurals en  es/-en, rel monodiftong "o",  "frare", "-N-", etc. i com estes últimes són les pròpies, una escala evolutiva posterior i les actuals, podem deduir que les primeres formes són conservadurisme ortogràfic o occitanisme. 

Canvis posteriors al XIII

Només hem recollit 13 diferències que es poden remuntar a època preliterària, però les diferències entre l'occità i català encara es van accentuar a partir del XIII. Entre estos canvis podem destacar: 

1. Possessius: el català va generalitzar des d'època molt antiga la substitució  de l'adjectiu possessiu (mon, ma, mos, son, sa...) el pronom possessiu amb l'article (el meu, la mia, els meus...). Encara que en parts de l'occità fronterer és coincident (així o amb estructures paregudes).

2. La vocalització en [-u] de [-ðᶻ] provenent de -D, la -Tj, -B i la -Ce,i finals: creu-crots, canteu-cantats, veu-vots...

*VOLETIS > volets/voleu

DEC(em) > dets/deu

3.  La vocalització en [-j]de [-ðᶻ] provenent de -D-, -B-, -Tj- i la -Ce,i-:

4. Entrevocals la -D-, la -Tj- i la -Ce,i- esdevenien [ðᶻ]. Al català desapareix mentre que l'occità esdevé [z]: vecinu > veðᶻin > veí/vesín.

A les Homilies, encara que majoritàriament s'escrivia -z-, o -d- o -s-: crezen, radó, etc... ja apareixen rastres de desaparició com oreeza (orezeza < *HORRIDITIA), descreents (descrezents < DISCREDENTES), cobeeza (cobezeza > CUPIDITIA). Podem pensar que la desaparició de [ðᶻ] ja operava en eixe moment.

5. El pretèrit perifràstic (vaig cantar) que s'ha convertit en un tret característic del català-valencià general (excepte els parlars centrals valencians)

I molts més. Veem que tots estos procediments lingüístic configuren clarament una isoglòssa al nord de la Catalunya Nord.

CONCLUSIÓ:

    En definitiva, el català i l'occità són llengües germanes, i com més retrocedim en el temps, més similitud assumixen una de l'altra, com qualsevol llengua romànica i més encara si són del mateix diasistema lingüístic. Però això no lleva que l'occità i catalanovalencià tinguen personalitats pròpies des d'època molt antiga. Cert és que durant l'edat mitjana fins al XIII la distància lingüística seria tan curta que podrien confondre's. Que anomenaren "llemosí" al catalanovalencià medieval-literari no era casual, tampoc els catalans adoptaren la koiné occitana per a escriure poesia trobadoresca (també ho feien els castellans amb el galegoportugués en las Cástigas)

BIBLIOGRAFIA:

- El valencià o català, llengua dins del diasistema occitanoromànic, tesi doctoral de Jordi Cassany-Bates, 2020

- Fonètica històrica del català, Daniel Recasens, 2017

- Gramàtica Històrica catalana, F. de Borja Moll, 1991

- http://lig-tdcge.imag.fr/cartodialect5/#/visualiseur

- Els parlars catalans, Veny, 1982

- An introduction to Old occitan, William D. Paden, 1998

- Història de la llengua catalana, Ferrando, 2011

- Fabra, Moll i Sanchis Guarner, Ferrando, 2018

- Evolució dels parlars de la frontera entre català i occità, Claudi Balaguer, 2010