dilluns, 26 de juliol del 2021

"ELX" o "ELIG"?

Segons el DCVB han existit estes variants ortogràfiques per a la paraula ELX [έ̞ʎʧ]: 

Helx (Jaume I, Cròn. 427); Ellch (Pere IV, Cròn. 96); Eltx (Col. Bof. xxxix, 119); Elix (Pere IV, Cròn. 338); Elig (Ardits, i, 385; doc. a. 1629, ap. Archivo, iv, 204); Elxe (Muntaner Cròn., c. 12).

Amb una ullada al CIVAL, també trobem des d'època molt recent Elx (la més antiga, 1277), Eltche (1280), Elyche (1280), Elig (1295), Elg (1295), Elch (1298), Eltx (1300), et alii. Totes estes formes en diuen molt sobre la morfologia d'esta paraula des del seu origen. Més exemples: 

Libre dels fets


CRÒNICA de Ramon Muntaner

Segunda partya Coronica general de España... Pere Antoni Beuter - 1551

Epítome del Origen y Grandezas del Idioma Valenciano de Carlos Ros - 1734



En mossàrab la -Ce/i- [ke/i]  palatalitza > [c] > [ʧ]: CIMIC(> var. CIMICA) [kímika] > xinxa [ʧínʧa]. 

En el cas que tractem, ens remuntem a un mot llatí ILLICI [ílliki]  >[éllice] > [elliʧe], d'ací la, potser, la grafia Elyche testimoniat en el Llibre de la Cort de Justícia de València, 1280. En un estadi primitiu haguera pogut existir de  [elliʧe] >  [έ̞lliʧ(e)]: Elix, Elig...; també  [elliʧe] > [έ̞ʎ(i)ʧe]: Elxe, Eltche...; i [elliʧe] > [έ̞ʎ(i)ʧ(e)]: Helx, Ellch, Eltx, Elx, Elg, Elch, etc. 

Que Elig puga respondre a una antiga pronuncia [eliʧ] ho deduïm per toponímia de les mateixes característiques i morfologia:

CALICE [kálike] > [káliʧ(e)] > Càlig [káliʧ]; o TIRICE [tírike] > [tíriʧ(e)] > Tírig [Tíriʧ]. Tírig  i Càlig han patit la mateixa evolució, però estes han conservat la -i-, Elx no. Escriure "Elig" seria pronunciar "έ̞liʧ".

Per què amb -x-? La -x- era una [ʧ]? No seria millor "Eltx"? No. Ací en parle: http://sergiischola.blogspot.com/2021/07/punxar-o-punchar.html 

La -x- inicial i després de consonant es pronuncia [ʧ] com veem en Jaume I i al llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1277). No hem de caure en la fal·làcia que Elx seria "έ̞ʎʃ" i que escrivim "Elx" per influència del català oriental. 

divendres, 16 de juliol del 2021

'PUNXAR' o 'PUNCHAR'?

 

'PUNXAR' o 'PUNCHAR'?

    El panorama actual és que la -x- a inici de paraula i després de consonant es pronuncia [tʃ] com ‘punxar’, llevat d’unes poques paraules d’origen no llatí: Entre vocals -x- es pronunciava [ʃ] encara que actualment es representa -ix-: ‘matexes”.

PUNXAR i XIRIVELLA: [puɲʧáɾ] i [ʧiɾivéʎa]

BA(i)XAR: [baʃáɾ]]

    Però ens trobem un conflicte en esta qüestió: la <x> diuen que es pronuncia [ʃ], per tant és incomprensible que escriguem 'Xàtiva' [ʃátiva], però 'Xert' [ʧέ̞ɾt] i 'punxar' [puɲʧáɾ] (deuria ser, segons alguns, 'Chert' i 'punchar'). Suposadament és una imposició del català perquè es pronuncia sempre [ʃ]. I no és exactament així.


La palatal postalveolar africada sorda al catalanovalencià:

    Hem de saber primer que el catalanovalencià mai va crear mai [tʃentrevocals i inicials i molt poques després de consonants: la majoria son préstecs del francés (fletxa < fleche, xemene(i)a < cheminée, antorxa < torche...) i castellà (clenxa, xapa...) o mossàrab (xic < ciccum  orxella < *auricilla ) . Les úniques africades sordes que ha creat el catalanovalencià és les formes: R+tic- i N-+tic-:


PORTICUM > [portiɣo] >  [portɟo] > [portcə] > [por(t)tʃe] > portxe, porxe, porxo

PERTICA > [pertiɣa] >  [pertɟa] > [pertca] > [per(t)tʃa] > pertxa, perxa;

ESCORTICARE > [escortiɣare] >  [escortɟar] > [escortcar] > [escor(t)tʃar] > escorxar

PANTICA > [pantiɣa] >  [pantɟa] > [pantca] > [pan(t)tʃa] > panxa; 

MANTICA > [mantiɣa] >  [mantɟa] > [manca] > [man(t)tʃa] > manxa.

PUNTICARE > [puntiɣare] >  [puntɟar] > [puntcar] > [pun(t)tʃar] > punxar

[-tɟ- > -tc- > ttʃ]


Sobre la sonora [ɟ] https://en.wikipedia.org/wiki/Voiced_palatal_plosive; i la sorda [c] https://en.wikipedia.org/wiki/Voiceless_palatal_plosive.

    D’altra banda, les seqüència VOCAL+DIC- I VOCAL+TIC- donen -tg- o -tj-:

IUDICARE > [iudiɣare] >  [ɟudɟar] > [dʒuddʒar] > jutjar 

VIATICARE > [viadiɣare] >  [viadɟar] > [viaddʒar] > viatjar

    Es creu que antigament la la -g/j- es pronunciava [dʒ] mentre que la -tg/j- es pronunicava [ddʒ] o [dʒ:] (que és el mateix) al catalanovalencià antic. La -t- seria la representació gràfica d'esta -D- o -T- antiga com veem en els exemples anteriors: di > dɟ > ddʒ = tg/tj / dʒ =g/j. 

Però, en relació a la qüestió que tractem, tenim CONSONANT + DIC- > -ng/j-: 

PENDICARE > pendiɣar > pendiar > pendɟar > [penddʒar] penjar (però no *pentjar).


    Tornem a la -x-. Estes formes tenien una africada tan en català com en valencià: [tʃ], però gran part del català oriental va patir un procés de desafricació: [tʃ] > [ʃ], com moltes llengües com el francés (i dialectes com l'andalús). Amb això deduïm que la pronuncia del català oriental no influeix en esta -x- ja que el so d’esta ja era en els inicis la [tʃ].

    És la forma molt més majoritària entre els autors i textos administratius del XII-XV. Antoni Canals presenta ‘xapellet’ (en pocs manuscrits en -ch-), ‘xalamia’, ‘relinxar’, ‘branxet’, porxe/o (en alguns manuscrits en -ch-), ‘scorxaren-lo’, ‘entorxa’; Muntaner ‘Sanxo’ i ‘Xurma’, Jaume I exclusivament –(t)x-, etc. Trobem mossarabismes com ‘orxella’ (< *auricilla), ‘Llutxén(t)’ (< Luciano); ‘Xilxes’ (< Silices ); ‘’Xelva’ > Silva ;Xirivella’ < Silvella; o topònims com Xiva i Xest escrits amb -x- i molt poques vegades abans del XV amb -ch-.


Llibre dels feits: ne baxar la perxa de la brigola (i baxar es pronunciaria [ʃ] i perxa [tʃ])


Xest i Marxant

p(er)txa


sanxa



Furs de valència: en vies ni en carreres ni en porxe

 Al l’estudi lingüístic del Llibre de la cort del justícia de València ens diu: 




    Al segle XV pren força la -ch- encara que la -x- té molta vitalitat, sobretot en nom que no són  préstecs. Al Tirant veem de préstecs planxa (3), antorxa/es (3), carxofa (1), xaperia (3), xarneria (2), i d’originals punxar i derivats (4) i porxe (1). Amb -ch- de préstecs plancha/es (4), clencha (1), antorcha (8), chapellet (2), chaperia (8), charamita/es (2), chantre (1). 





Sant vicent Ferrer: de sent Bertomeu, quan lo escorxaren, e la de sent Lorenç.

Curial e Güelfa:

ab sengles torxes en les mans tant com lo sopar dura, e com se enujauen acomanauen les algun poch a cauallers notables qui de prop los stauen, empero com viandes venien o lo Rey venia, ells prenien les torxes.

manxes


D’on prové la -ch-?

    Estes formes en concret se veuran més en -x-, encara que, sobretot a partir del XIV, es faran més visibles amb -ch- (El tirant conviu porche i porxe). La influència francesa s’introduïa a partir de paraules com “marcher” > marchar (marxar), (an)torche > antorcha (antorxa); planche > plancha (planxa). Val dir que en este context la vitalitat de la -ch- és més comú i anterior que en posició entrevocals.

    Com ja vam dir, la -ch- és una grafia que es va introduir a partir de paraules del francés antic on la -c- [k] havia evolucionat a [c] i després en [ʧ] representat -ch-, fonema inusual per al valencià: caballus [kaballus] > [cavallo]> [ʧeval] CHEVAL; TORCA [torka]  > [torca] > [torca] > [torʧə] TORCHE; PLANCA [planka]  > [planca] > [planʧə] PLANCHE  . Va ser en este estadi quan van entrat moltes paraules amb esta grafia -ch- per a representar este so encara que nosaltres ja en teníem un propi, la -tx- entre vocals i -x- després de consonant. 


Però per què -x-?

        Sabem que la -x- entre vocals representava una palatal postalveolar sorda (però fricativa) [ʃ] com baxar [baʃaɾ], i per a marcar la [tʃ] entre vocals els valencians i catalans vam crear una -tx-. És possible que formes com “portxe” < PORTICUM serien les comunes a l'inici però la -t- no calia com en “pen(t)jar > PENDICARE Potser -x- també els va servir per a representar l’africada [tʃ] i, possiblement, amb la deducció de la -TX- en què “la CONSONANT + x és [tʃ]", llavors escrivien perxa i porxe (però amb la coexistència de pertxa i portxe). De la mateixa manera que -s- entre consonants té un so: casa [z]; i en posició forta, és a dir, després de consonants i posició inicial tenen un altre so: així també la -x-: [s] cansar i serp. Sobre el dígraf -tx- en parle ací http://sergiischola.blogspot.com/2020/06/es-la-tx-valenciana.html

    I recordem que el dialecte occidental (i en una altra mesura l’oriental) en posició forta continua pronunciant [dʒ] i [tʃ]: germàʒəɾmá, ʤəɾmá (pir-or., or., bal.); ʤeɾmá (occ., Cast., Al.), i penjarpeɲʤá (occ.); xocʧɔ́k (occ.), i panxapáɲʧɛ (Sort, Tremp, Balaguer, Ll., Urgell, Falset, Gandesa, Sueca, Alcoi); páɲʧa (Andorra, Esterri, Pobla de S., Pont de S., Calasseit, Tortosa, Cast., Val., Al., Alg.).

    Existeixen unes poques paraules d’influència morisca que posseeixen l’articulació postalveolar fricativa inicial [∫] que tenen en valencià determinats arabismes i topònims (com xalefa, xaloc, xamela, xara, xarop, xàvega; Xàbia, Xaló, Xàtiva, Xeraco, Xeresa, Xixona, Xúquer). Moltes d’estes formes des de ben prompte han tingut tendència a despalatalitzar-se: Llibre de la cort del Justícia de Cocentaina, 1269: “E el dit Guillem atorgue la fianza, e obliguen tots sos béns. la qual vinya fo venuda en Exàtiva”; Sant Vicent Ferrer, “ar lo metge, pus que ha donat lo exarop”. Esta e- en valencià modern es pronunciaria a-, d'ací les famoses formes "Aixàtiva" i "aixarop". 


Conclusió:

    L’africada postalveolar palatal sorda [tʃ], excepte en formes com porxe, panxa, perxa..., no són formes creades pel catalanovalencià sinó són préstecs (francés, castellà, mossàrab...) o onomatopeies (xafar ‘XAF!’, xocar ‘XOC!’), i per esta raó és normal la inestabilitat ortogràfica per a representar-la, també perquè no hi havia una grafia llatina per a fer-ho. No obstant també una absurditat total utilitzar-ho per a argument secessionista entre el català i el valencià quan este so no ha format part de la creació d’esta llengua. El catalanovalencià primerenc ja usava una forma pròpia per a [tʃ], la -tx- entre vocals i la -x- per a inici de consonant i inicial (com la -s-, que té un so per a la posició forta diferent), i a partir del XIV sobretot,  junt a l’estrangerisme -ch-. La x- és una [tʃ] llevat d'unes poques paraules on és una [ʃ] i en què, a més, des de data històrica han sigut inestables i en moltes comarques, com en la meua, pronunciem [tʃ]: Xàtiva, xarop, Xeraco...


Bibliografia

Fonètica descriptiva del català. Daniel Recasens i Vives Institut d'Estudis Catalans, 1996
- Estudis de filologia catalana i romànica. Germà Colon, 1997
- Fonètica històrica del català. Daniel Recasens i Vives, ‎Institut d'Estudis Catalans, 2017.
- El llibre de cort de justícia de València, 1279-1321: estudi lingüístic. Maria Angels Diéguez Seguí, 2001
- Els escriptors valencians del segle XV. Colón Domènech, 2013
- Estudis lingüístics i culturals sobre Curial e Güelfa. Antoni Ferrando, 2012
- Actes del desè Col·loqui Internacional de Llengua i ..., ‎Tilbert Dídac Stegmann, 1996

Qui soc? "jo" o "yo"?

JO: CATALÀ O VALENCIÀ?  Segurament hageu vist en algun sector del secessionisme la defensa acèrrima del pronom personal "yo", que ...